Hi ha persones que arriben a la consulta amb el seu cas perfectament ordenat. Saben quin és el patró, d’on ve i què n’haurien de fer. I fa anys que no canvia res.
No és mala fe. És una defensa molt eficaç: mentre expliquem, no sentim.
Què hi fa un cavall aquí. El cavall no entén la narració. Llegeix la respiració, la tensió del braç, el ritme dels passos i la direcció de la mirada. Si dius que estàs tranquil i no ho estàs, es queda quiet o s’allunya.
És incòmode. Però és la primera informació nova que aquesta persona rep en molt de temps, perquè no ve d’una interpretació sinó d’un fet observable.
Com encaixa amb la teràpia de despatx. No la substitueix. La destrava. Dues o tres sessions a peu a terra solen ser suficients perquè el pacient torni a la consulta amb material fresc, ja no filtrat pel relat.
